Imatges: 1987 Imma Salazar-Mauri Roig
La primera imatge és una arada radial, al Prepirineu, on les terres solen ser més primes i pedregoses que a la plana, es feia servir aquest tipus d’arada. És una arada lleugera que si trobava una roca grossa sota terra l’arada saltava per sobre en lloc de clavar-se i trencar-se o fer caure l’animal. Des del 1500 fins al 1950, la tecnologia bàsica de l’arada de fusta amb rella de ferro va romandre gairebé immòbil a les masies aïllades. És un testimoni silenciós de segles de feina en aquesta terra i ens ajuda a veure com les generacions pasades ens van obrir pas amb tots els seus valors de persistència , constància i esforç.
El timó (el pal llarg) d’aquesta arada es va fer amb un arbre de casa (sovint alzina o roure pel timó, i freixe per l’esteva).Antigament, el mateix pagès triava una branca que ja tingués la curvatura natural necessària per aguantar la tensió del tir dels bous o les mules.
Mustatxo, amb totes aquestes eines antigues resulta com un museu viu, amb el record del pare,oncle, avis ,revesabis ….que els havien fet servir per treballar amb els bous i mules.
La segona imatge : El jou que veiem té unes corbes molt marcades dissenyades per assentar-se sobre el clatell i el front dels bous. Els bous tenen la força al coll i estiren empenyen amb el cap.
A la fotografia, a la dreta del jou (específicament al costat del capçal dret), s’observa una cinta o corretja de pell (o lona) que penja verticalment.
Son part de l’arnès o de les guarnicions originals i aquestes corretges tenien diverses funcions segons la seva longitud i gruix eren les corretges que servien per lligar el jou a les banyes de l’animal (el que en molts llocs s’anomena lligam o conjuminis) i la renda o tirant: Si és més llarga, podria ser part de la guia que utilitzava el pagès per dirigir els animals.
Aquest jou és l’últim exemplar d’una llarga estirp de jous que van passar per la casa. Quan un jou es trencava o es feia massa vell, n’encarregavem un de nou al fuster del poble seguint el mateix patró que havien fet servir els nostres avis. Encara que la peça física tingui uns 100 o 150 anys, el disseny sí que podria ser gairebé idèntic al que es feia servir al segle XV/ XVI l’inici de la casa.
El corró de batre, de la tercera foto, va ésser una eina fonamental en l’agricultura tradicional i consistia en llistons de fusta col·locats en forma cilíndrica amb eixos interns i habitualment l’utilitzaven en el procés de separació del gra de la palla a l’era. Abans de la invenció del corró o el trill es feia a mà i era una feina molt feixuga i esgotadora. Aquest corró permetia aprofitar la força animal , multiplicar la producció i reduir el temps de collita abans que les pluges de finals d’estiu poguessin fer malbé el gra.
Com es feia servir l’eina a l’era de batre? A l’era, un cercla empedrat i net on es distribuïa la collita ,un matxo, arrossegava l’eina en cercles, guiat pel pagès i la pressió i el rodolament constants degut al pas de l’animal trituraven la palla i alliberen el gra de l’espiga.
Els llistons de fusta i les pedres de sílex incrustades actuaven sobre les espigues de blat per separar el gra de la palla. Ja teníem el que era la palla picada per una banda i per l’altre el gra lliure, Per acabar, faltava el ventat, agafaven una pala per llençar la barreja a l’aire i quan bufava el vent i degut a la diferència de pes, la palla volava una mica més lluny i el gra cabia a prop.
Aquesta xemeneia, la mateixa que el pare de petit, l’avi i el besavi ja havien vist, ja venia del segle XVIII, el cremall de ferro que penja al centre i sosté l’olla tenia unes anelles o baules que permetia regular l’alçada de l’olla, així segons es volia més o menys rapidesa es pujava o baixava, quedant més a la vora o menys de les flames així el menjar bollia més o menys ràpid i si només volies mantenir el caliu l’apujaves. Aquest sistema va perdurar fins ben entrat el segle XX. Al costat de la boca de la xemeneia hi ha les graelles penjades per fer la carn la verdura a la brasa i les torrades. Aquest espai era la peça central de la casa , les boques amples servien per encabir-hi grans troncs i s’asseien al voltant en els bancs adjacents. Els hiverns eren molt freds i era un espai calent propici per” fer-la petar”.
A la darrere foto veiem un altre antiga arada manual amb una peça de ferro llarga i corbada per treballar la terra. Conjuntament amb la galleda de zinc o ferro galvanitzat per pouar aigua o alimentar el bestiar.
He volgut deixar constància aquí d’aquestes eines que el meu cosí, l’hereu, encara tenia penjades cap als anys 80. Mirar-les fa una sensació estranya; un silenci que pesa, el de les feines del camp que es van anar deixant estar.
Són les eines que van fer servir el meu pare, oncle, els avis, els besavis… Tota la família, tota la vida. Avui, en ple segle XXI, ja no tenen cap utilitat. Amb la maquinària que ha sortit en els últims 50 anys han quedat totalment fora de lloc, gairebé com si fossin de prehistòria.
Però les poso en aquest bloc perquè no es perdin. Són el testimoni d’una època en què tot es feia a mà. Encara que ara només siguin ferro i fusta vella, porten el desgast de les mans de tots els que van venir abans que nosaltres.
Imma Salazar-Mauri Roig
Aquesta publicació està protegida per drets d’autor.
Per a qualsevol consulta o sol·licitud d’ús, poseu-vos en contacte amb mi.
Deja una respuesta