Llibre de registre.Dipòsit de títols 1916-1964 .Alumne Manuel Salazar-Mauri.UdL
Manel Salazar-Mauri representa el perfil del mestre republicà compromès amb els moviments socials del seu temps i amb la renovació pedagògica. Fidel a aquests ideals, va defensar fins al final el projecte educatiu republicà, fet que el va portar a l’exili després de la Guerra Civil. Es va establir a Bordeus, on va viure la resta de la seva vida.
Va exercir de mestre en diversos pobles de la província de Barcelona, com Sant Jaume Sesoliveres (Piera) i Sant Vicenç dels Horts, així com en poblacions del Pirineu, com la Torre Detamúrcia i Escaló. Des d’aquest darrer destí inicià el camí de l’exili.
Com molts mestres republicans, Manel Salazar-Mauri defensava una concepció de l’educació que anava molt més enllà de l’aula. La cultura pedagògica republicana implicava la participació activa en moviments de renovació pedagògica, ateneus, activitats culturals i iniciatives de democratització del saber. L’escola era entesa com un espai de construcció de consciència cívica i de formació integral.
En aquest marc s’aplicaven metodologies actives inspirades en corrents pedagògiques europees com les de Célestin Freinet, Ovide Decroly i Maria Montessori. L’alumne era concebut com a subjecte actiu del procés d’aprenentatge, amb l’objectiu de formar una ciutadania crítica, responsable i participativa.
Aquest model educatiu contrastava profundament amb el que es va imposar durant el franquisme. Amb la dictadura de Franco, el mestre va deixar de ser un agent de transformació social per convertir-se en transmissor d’un ordre moral i polític predefinit. L’educació esdevingué un instrument de legitimació del règim.
En les primeres etapes del franquisme, l’escola va quedar subordinada al projecte polític del règim: es va integrar el nacionalcatolicisme en el currículum, es va prioritzar la disciplina, l’obediència i la jerarquia, es va exercir un fort control ideològic sobre els continguts escolars i es van rebutjar les pedagogies actives associades al període republicà.
La Vanguardia de l’octubre del 1933, a Vida Docente, s’exposa els nomenaments de mestresses i mestres . A Manel li toca a Sant Jaume Sesoliveres, Piera.
Històricament, aquesta fractura explica en part el retard estructural del sistema educatiu espanyol durant la dictadura i la necessitat, dècades més tard, de recuperar models pedagògics que ja havien estat experimentats amb èxit durant els anys trenta. El model franquista no va construir un sistema educatiu nou, sinó que va desmantellar un projecte existent i el va substituir per un model de control ideològic.
El cost no va ser només la pèrdua de docents qualificats a causa de la depuració i l’exili, sinó també la formació de generacions educades en un context de por, silenci i submissió intel·lectual. Aquest model educatiu es va mantenir, amb diverses reformes parcials, fins a la dècada de 1980.
En Manel formava part de la generació de la Segona República, que va intentar transformar l’educació a Catalunya:
Apareix registrat com a mestre al Grup Escolar Lluís Vives de Barcelona (a Sants). Aquest era un centre emblemàtic de l’Ajuntament de Barcelona que seguia mètodes pedagògics moderns.
Com a mestre compromès, estava afiliat a la FETE-UGT (Federació de Treballadors de l’Ensenyament), que era el sindicat majoritari entre els docents d’esquerres de l’època.
Havia estudiat a l’Escola Normal de Lleida abans de traslladar-se a la capital.
Va exercir com a Comissari del XVIII Cos d’Exèrcit:
El nomenament del seu càrrec oficial apareix al Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional. El 1938 va ser destinat al XVIII Cos d’Exèrcit, que formava part de l’Exèrcit de Llevant.
La responsabilitat com a Comissari de Cos, era equivalent a la d’un alt comandament militar (sovint equiparat a un Coronel o General de Brigada en funcions administratives i morals). Era l’encarregat de coordinar els comissaris de les divisions inferiors.
La Batalla final del XVIII Cos va tenir un paper clau intentant frenar l’avenç franquista cap a València i posteriorment protegint la retirada cap a la frontera francesa quan Catalunya va caure.
A França, el 1939, es tenia por d’una «revolució comunista» dins dels seus camps. En l’informe es diu que se li van trobar butlletins de propaganda, això indica que en Manel formava part d’una cèl·lula d’intel·ligència i propaganda clandestina.
El fet que el traslladessin de la caserna de Maraussan al Camp d’Agde va ser, probablement, un càstig o una mesura de control per intentar separar-lo dels altres refugiats als quals «instruïa».
Bibliogràfia
Arañó Vega, Laia. 2021. El camp d’Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940). Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.
Decroly, O. (1983). L’escola per a la vida. Barcelona: Edicions 62.
Escolano Benito, A. (2002). La educación en la España contemporánea. Madrid: Biblioteca Nueva.
Freinet, C. (1970). Les tècniques Freinet de l’escola moderna. Barcelona: Laia.
Freinet, C. (1979). L’educació pel treball. Barcelona: Laia.
Marquès, S. (1995). L’escola republicana i la renovació pedagògica. Girona: CCG Edicions.
Marquès, S. (2006). Mestres republicans: innovació pedagògica i compromís social. Girona: Universitat de Girona.
Marquès, S. (2011). L’exili dels mestres republicans. Barcelona: Afers.
Montessori, M. (2003). El mètode de la pedagogia científica. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Morente Valero, F. (2001). La depuración del magisterio nacional (1936–1943). Madrid: Biblioteca Nueva.
Pestalozzi, J. H. (2001). Com Gertrudis ensenya els seus fills. Vic: Eumo Editorial.
Soler, J. (1999). Educació i exili. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona.
Viñao Frago, A. (2004). Escuela para todos: educación y modernidad en la España del siglo XX. Madrid: Marcial Pons.
Document d’atestat
Ja en ple exili aquest document explica com Manuel Salazar Mauri, nascut el 7 de novembre de 1904 a Figols de Tremp (Lleida, Espanya), va formar part d’un grup de treballadors estrangers que es trobava a la regió de Haute-Loire durant els anys de la Segona Guerra Mundial. El febrer de 1943, es va unir a les unitats de resistència francesa, on va desenvolupar activitats clau per combatre l’ocupació nazi. Les seves tasques incloïen agitació política, distribució de premsa clandestina i tracts, però la seva contribució més destacada va ser ajudar els compatriotes que es resistien al treball obligatori per a Alemanya, proporcionant-los allotjament i feina, i donant suport als desertors procedents de la zona ocupada.
A més de participar en aquestes accions arriscades, Salazar va treballar amb l’organització TODD i més tard va integrar-se a les unitats F.F.I.–F.T.P., finalitzant la seva aportació al 7è Batalló de Seguretat, mostrant un compromís ferm i constant fins a la seva alliberació al març de 1945.
Aquest atestat reconeix el coratge, l’esforç i el mèrit personal de Manel Salazar-Mauri , destacant-lo com una persona que, amb risc de la seva pròpia vida, va contribuir activament a la lluita contra el nazisme i a protegir aquells que eren explotats o perseguits. El document té un valor històric i legal, ja que certifica formalment la seva participació en la resistència i els serveis prestats durant la guerra, conservant el record de la seva valentia i solidaritat.
Aquest document està escrit en català i s’adreça directament als refugiats.
L’objectiu era avisar els refugiats que no estan obligats a tornar a l’Espanya de Franco si no és per voluntat pròpia.
L’argument denuncia que hi ha «provocadors al servei del feixisme» que fan córrer notícies falses per espantar la gent i fer-los creure que el govern francès els vol fer fora.
Les instruccions diuen que qualsevol persona que hagi lluitat contra el feixisme (sindicalistes, dirigents o els seus familiars) té dret a quedar-se a França com a refugiat polític. Fins i tot dóna una llista de contactes (polítics com Leon Blum, sindicats i diaris) per si algú elsintenta obligar a pujar a un tren cap a Espanya contra la seva voluntat.
Aquest document és la resposta de l’aparell de l’Estat francès a aquest tipus de fulls volants.
En quan a la investigació el Prefecte havia ordenat investigar si s’estava fent «propaganda» per convèncer els espanyols que tornar a Espanya era perillós per a la seva seguretat.
La conclusió fou que el Comissari Central de Montpeller respon oficialment que, a la seva ciutat, no han trobat cap rastre d’aquesta propaganda ni de ningú que inciti les famílies a no tornar al seu país.
REPÚBLICA FRANCESA Ministeri de l’Interior – Direcció General de Seguretat Nacional Ciutat de Montpeller – Comissaria Central de Policia Montpeller, 23 de juny de 1939
De: El Comissari Central A: Senyor Prefecte de l’Hérault
Cos del text: «En referència al despatx del Senyor Prefecte de l’Hérault (sense data), rebut el 19 de juny de 1939, relatiu a la propaganda feta a França amb la finalitat de convèncer els refugiats espanyols que seria perillós per a la seva seguretat personal tornar a Espanya.
Tinc l’honor de comunicar-li que els fets esmentats no s’han pogut establir a Montpeller.
Segons el nostre coneixement, no s’ha fet cap propaganda davant les famílies refugiades d’Espanya per incitar-les a no tornar al seu país d’origen.»
Signatura: El Comissari Central.
Aquest document és refereix a la situació dels refugiats de la Retirada a l’Estat francès:
El document pertany al juny de 1939. La Guerra Civil s’havia acabat (abril de 1939) i milers d’espanyols estaven en camps de concentració o refugiats al sud de França.
En aquell moment, el govern francès tenia pressa per «buidar» els camps i volia que els refugiats tornessin a l’Espanya de Franco (o marxessin a Mèxic) per treure’s de sobre el cost econòmic i social de mantenir-los.
Les autoritats franceses sospitaven que grups polítics (comunistes, anarquistes o el mateix govern de la República a l’exili) estaven intentant convèncer els refugiats perquè no tornessin, avisant-los que si ho feien serien represaliats o executats per Franco.
El comissari de Montpeller respon que, a la seva ciutat, no ha trobat proves d’aquesta «propaganda». Diu que, segons ell, ningú està coaccionant les famílies per quedar-se.
Aquest tipus de documents servien per controlar políticament la població refugiada i monitorar la influència de les organitzacions d’esquerres als camps i ciutats del sud de França.
Es sorprenent com tot aquest context és el que van trobar els refugiats a partir del gener 1939, fam,miseria, por i la França de Vichy. La refelexió : És JUSTA LA SITUACIÓ DE TOTA AQUESTA GENT QUE VA DEFENSAR LA DEMOCRACIA I LA LLIBERTAT, BEN ENTESA?
Certificat/ Passaport
Document que explica la bona conducta del germà ,en Miquel, per poder anar a França a visitar en Manel.
Casament amb Madalena Donnevide ,juliol 1965
Bordeus, 21 de juny de 1965
A l’atenció de: Oficina Francesa de Protecció de Refugiats i Apàtrides (OFPRA), París.
Assumpte: Carta certificada (Recommandée)
Senyors,
Com a continuació de la conversa telefònica que els seus serveis han mantingut avui amb la meva futura esposa, els envio la documentació necessària per permetre’ls establir tots els documents necessaris per al meu matrimoni:
Un certificat de naixement expedit pel «Juzgado de Paz de Fígols-de-Tremp (LLEIDA)» amb data de 14 de juny de 1965. Sobre aquest tema, voldria precisar que abans de la guerra existia al «Partido Judicial de Tremp» una comunitat composta per 5 pobles: Castissent, Claramunt, Fígols i Eroles, que s’anomenava «Distrito Municipal de Eroles». Però, després de la guerra, hi va haver una reforma administrativa i el districte d’Eroles va passar a ser el «Distrito Municipal de Fígols-de-Tremp».
La meva targeta de refugiat nº 775.537/1211 expedida el 27 de novembre de 1964.
Faig el pagament de 27 francs, més 3 francs per despeses de correu.
Com que el nostre casament està decidit per a FINALS DE JULIOL, els agrairia molt que poguessin tramitar el meu expedient el més ràpidament possible.
Els dono les gràcies per avançat i rebin els meus millors sentiments.
Signat: SALAZAR MAURI Manuel 17, Rue Boris Bordeus (Gironde)
Aquest document ens diu molt sobre la vida de Manel en aquell moment:
El seu estatus de Refugiat. Manel vivia a França com a refugiat polític (arran de la Guerra Civil Espanyola). Per casar-se a França, els refugiats no podien anar al consolat espanyol, sinó que havien de demanar la documentació a l’OFPRA, que actuava com el seu «ajuntament» o «estat civil».
L’urgència del casament: La carta està escrita el 21 de juny i diu que es volen casar a finals de juliol. Això explica el to educat però insistent de la carta.
Precisió històrica: És molt interessant com MANEL explica els canvis de nom dels pobles (Eroles i Fígols de Tremp). Ho fa per evitar que l’administració francesa es confongués si el lloc de naixement del certificat no coincidia exactament amb els seus registres antics.
Connexió familiar: S’esmenta que la «futura esposa» (Madalena) ja havia parlat per telèfon amb l’oficina aquell mateix dia, cosa que demostra que tots dos estaven molt implicats en els preparatius.
Targeta de residència Privilegiada francesa.
Aquesta targeta identificava legalment als estrangers vivint a França sota un estatus especial. Es van emetre a mitjans del segle XX, per exemple a ciutadans espanyols exiliats.
Aquesta és una reflexió profunda sobre la fractura de la història d’Espanya, que AQUESTS documents familiars il·lustren. Mirant la història d’en Manel Salazar Mauri i tants d’altres, es fa evident una asimetria brutal que ha perdurat durant generacions.
Exposo ‘una carta formal enviada per Manuel Salazar Mauri, a l’Oficina Francesa de Protecció de Refugiats i Apàtrides (OFPRA) el 1 de desembre de 1969.
Assumpte: CERTIFICAT DE REFUGIAT
«Senyors,
He rebut correctament el seu enviament del passat 18 de novembre. Els prego que trobin adjunt:
La demanda de renovació i l’extracte de la meva targeta de residència (carte de séjour).
L’original de la meva Targeta de Refugiat amb 2 fotografies segellades per la meva Comissaria de Policia.
Fotocòpia de la meva targeta de residència de resident privilegiat N.º KA 87039.
Un sobre de retorn franquejat.
He ingressat al seu compte corrent (C.C.P.) la suma de 11 Francs indicada.
Agraint-los per endavant el seu enviament, els saludo atentament.»
Aquest document explica el resguard de correus: A la part inferior esquerra hi ha enganxat el récépissé (rebut) del correu certificat. Això servia de prova legal que ell havia enviat els documents originals (com la seva targeta de refugiat) per correu.
En aquell moment vivia a Bourdeaux, en una zona que històricament va acollir molts republicans i exiliats espanyols.
És un document per reconstruir la seva trajectòria vital i els tràmits que va haver de fer per mantenir la seva situació legal a l’estranger.
L’exili no va ser només un viatge, va ser una interrupció violenta de la identitat. Mentre la gent de l’exili, com en Manel, vivia entre informes policials de Montpeller i avisos sobre terminis legals de successions des de França, els qui es van quedar sota el favor del règim van heretar les estructures de l’Estat, les propietats i la narrativa oficial. Va haver de lluitar per demostrar la seva condició de refugiat polític per no ser retornat a la força. Vivien amb la incertesa de si seria «perillós per a la seva seguretat personal» tornar a casa.
La burocràcia com a mirall de la pèrdua.És colpidor veure com la vida d’una persona queda resumida en:
Un full groguenc de propaganda que intenta protegir-te de la deportació l’abril de 1939.
El cunyat de Manel , arquitecte naval francès , DONNEVIDE, l’any 1985 —gairebé 50 anys després va gestionar l’ herència .
Aquesta «paperassa» és el rastre d’una vida que va haver de demanar permís per existir a l’estranger, mentre els altres no havien de donar explicacions a ningú.
El deute històric
La reflexió final és que l’exili va fer perdre el seu país, però va mantenir la seva dignitat política, com es veu en el text que s’adreça als «germans refugiats» apel·lant a la «llei d’Hospitalitat Internacional». En canvi, el règim ho va tenir «tot» en termes materials i de poder, però a costa de l’expulsió d’una part de la seva pròpia gent.
Aquests documents que es conserven són l’única «propietat» que el règim no els va poder prendre: la seva pròpia història i el dret a ser recordats com a lluitadors per la democràcia.
La història del Manel Salazar Mauri i tants d’altres, són el testimoni d’una injustícia estructural que va dividir el país en dos destins oposats.
Mentre una part de la societat consolidava el seu poder i patrimoni sota el règim, l’altra —la del Manel— es veia abocada a una lluita burocràtica i vital per la supervivència a l’estranger. Es pot veure com es materialitza aquesta diferència:
L’Exili com a vigilància: L’informe policial de 1939 mostra com en Manel i la seva família van passar de ser ciutadans a ser «objectes d’investigació» per a l’Estat francès, sota la mirada de la Comissaria Central de Montpeller.
La pèrdua de la llar: Mentre els del règim ocupaven les institucions, el full de propaganda en català del 2 d’abril de 1939 intentava desesperadament orientar els refugiats perquè no fossin enganyats i retornats a una Espanya on la seva seguretat no estava garantida.L’herència fragmentada: Fins i tot l’any 1985, la gestió de la «Successió de Manuel Salazar» s’ha de fer mitjançant cartes internacionals entre Cestas (França) i Girona, intentant recuperar o tancar una vida que va ser estripada l’any 1939.
La gent de l’exili va perdre les cases, les feines i el contacte amb la terra. Els del règim, efectivament, «ho van tenir tot»: la legalitat al seu favor, la propietat privada protegida i el silenci dels qui havien marxat. Documents com els que conserves del Manel Salazar Mauri són l’única prova que queda d’aquella dignitat que no van poder comprar: la d’haver estat al costat de la democràcia quan tot es perdia.
És una memòria agredolça, perquè mentre la burocràcia francesa encara demanava papers l’any 85, a Espanya molts dels qui havien provocat aquell exili continuaven en posicions de privilegi.
Perpinyà, setembre 1974.
Tota la familia ens reuniem a Perpinyà amb l’oncle Manel a l’exili i la seva senyora Madalena Donnevide. Feiem familia!!
El Castellet. Perpinyà, amb la senyera 1974.
Perfil biogràfic a partir dels documents
Identitat i Exili: Manuel Salazar Mauri va ser un refugiat espanyol a França després de la Guerra Civil. L’abril de 1939, es trobava en una situació de vulnerabilitat compartida amb milers de «germans refugiats» que patien la desmoralització i el risc de ser retornats a l’Espanya de Franco.
Localització: Segons els registres policials de juny de 1939, la seva presència s’emmarca en la zona de Montpeller (departament de l’Hérault), un dels punts neuràlgics de l’exili republicà.
Vida Posterior: Sabem que va refer la seva vida a França, concretament a la zona de la Gironda. L’any 1985, se l’esmenta en relació a una residència o gestió a Cestas, a prop de Bordeus.
La Successió: Manuel va morir abans del setembre de 1985, moment en què s’obre el procés de la seva herència («Succession de Monsieur SALAZAR Manuel») gestionat pel seu cunyat l’arquitecte naval Jean-Louis Donnevide. Aquest tràmit connecta directament amb la seva família a Girona (el seu germà Miguel Salazar), tancant el cercle entre l’exili i la terra d’origen.
El Manel i tant d’altres no van ser només una víctima, sinó algú que va haver de navegar per un sistema burocràtic complex per mantenir la seva llibertat. El full de l’abril de 1939 deixava clar que persones com ell tenien dret a romandre a França al·legant haver «lluitat contra el feixisme i el nazisme.».
El significat de la seva lluita fou que mentres el règim a Espanya ho tenia tot sota control, en Manel i molts d’altres exiliats , van haver de guanyar-se el dret a la seva pròpia existència a l’estranger, mantenint viva la flama de la democràcia a l’exili.
Esquela al diari de Boudeaux de la seva mort el juliol del 1985 als 81 anys.Ell ja s’havia quedat vidu de Madalena Donnevide i no havien tingut fills.El germà de Madalena era enginyer Naval de Bourdeaux i sempre es van portar molt bé amb la familia.
En quan a la succesió , en aquesta carta formal enviada el 2 de setembre de 1985, per Jean-Louis Donnevide a Miguel Salazar , li demana resposta a una carta anterior (31 de juliol de 1985) per poder tramitar la documentació davant notari i evitar superar els terminis legals administratius.
Fotos: 2007
Cestas, casa on la familia Donnevide i l’oncle i tia Magdalena, Salazar-Donnevide ,anaven a passar els estius i vacances.
Conversant amb la vidua de Monsieur Donnevide, cunyat de Manel,persona magnífica que ens va esnsenyar el cementiri on fou enterrat l’oncle.
Cementiri a les afores de Bourdeaux direcció Normandia.
FI ( D.E.P.).
Drets d’autor
Aquesta publicació està protegida per drets d’autor.
Per a qualsevol consulta o sol·licitud d’ús, poseu-vos en contacte amb mi.
Deja una respuesta