MºRosa Roig Falgueres
Conte dedicat als meus néts Artur i Ferran i a totes les nenes i nens aventurers i excursionistes!
(Agost 2002)
En reconeixement i agraïment a una persona de Castissent: homenatge a l’avi Miquel per fer-nos estimar aquesta terra.
Lloança al Prepirineu: els minyons escoltes van a conèixer el Pallars Jussà!
Un grup de minyons escoltes i daines, un bon matí del mes de juny, agafen les motxilles, les llanternes i els queviures… i, carregats d’il·lusió i ganes de caminar, s’endinsen pel bosc ple d’avets, roures, alzines i matolls. Fins arribar al preciós Pirineu i, buscant, buscant i caminant, van arribar al Prepirineu, al Pallars Jussà.
Esgotats de tant camí, trobaren una preciosa arbreda amb un riuet cristal·lí i fresc, i allí decidiren muntar les seves tendes de campanya. Se’ls havia passat la tarda sense adonar-se’n i, de sobte, sentiren com els seus estómacs remugaven de gana. Així doncs, decidiren encendre un bon foc i, quan tingueren un bon caliu, hi feren una sopeta d’all i costelles de corder, tal com deia l’avi Miquel del Pallars.
Organitzaren una gran festa amb guitarres i cançons al voltant del foc de camp. Quedaren bocabadats i admirats de tants estels com brillaven aquella nit, i joiosos exclamaren: «Que bonic, el Pallars Jussà!»
De bon matí, havent descansat com uns àngels, sentiren una fressa que escorcollava la tenda. Era una perdiueta que els volia despertar a trenc d’alba perquè veiessin la sortida del sol entre les muntanyes. Tots seguiren l’ocellet, meravellats i agraïts per la bellesa de la natura que contemplaven, i cantaren:
«Rossinyol que vas de França,
rossinyol, encomana’m a la mare;
rossinyol d’un vell boscatge,
rossinyol d’un vol…»
Agafant de nou les motxilles i seguint la voreta del camí plena de margarides, flors silvestres, romaní, farigola i espígol, i amb un vol constant de gencianes – papallones, que aquí a la plana en diem així—, començaren la tasca d’escoltar, admirar i estudiar la natura.
Passant un petit turó, una preciosa vall s’obria davant seu i, tot seguit, un gros llac que, segons un pastor de la contrada, amagava un monstre baixat de les muntanyes, molt enfadat per les deixalles que alguns humans, sense escrúpols, deixaven arreu. La represàlia d’aquell monstre era xuclar cap al fons del llac aquells que embrutessin la natura.
El seu monitor, en Roger, els convidà:
—Vinga, minyons, cap a l’aigua! Un bon bany en aquestes aigües cristal·lines ens farà nous abans de reprendre la caminada pel Prepirineu.
Un darrere l’altre es tiraren a l’aigua, amb una mica de por del monstre, però aquest els ignorà. Uf! Tots gaudiren de la frescor d’aquella aigua i es rabejaren en el llac frondós.
En aquells paratges veieren uns ocells molt grans. Els digueren que eren trencalossos, ocells en perill d’extinció d’aquelles contrades, amb un vol tan majestuós que et deixava bocabadat.
Totes aquestes meravelles de la natura les anaven memoritzant per explicar-les als seus pares i avis en tornar de la gran acampada.
Reprengueren la caminada vers la serralada del Prepirineu. Poblets desolats per als humans, però plens de vida per a tota mena d’ocells: pit-roigs, estornells, caderneres, orenetes, passerells, pardals, gaigs, cigonyes i moltes altres espècies amb els nius sobre els campanars de les esglésies.
Pujant muntanyes amunt i atrets per les roques, miraren cap avall i veieren les cingleres sobre el riu Noguera Ribagorçana. Es trobaven al Pas del Portell i al congost de Mont-rebei, i quedaren admirats de tanta bellesa. El costat on eren pertanyia a Catalunya i l’altre a l’Aragó. Realment curiós, minyons!
Seguint la ruta, trobaren una cova molt fonda i fosca. El terra era ple d’excrements de rapinyaires, i uns ocells negres i grossos feien crits ben especials. Tots quedaren atordits i captivats alhora, era” la cova de Sa Colomera”.
Com cabretes boges baixaven per les valls, contents i alegres de tanta bellesa. Mig amagada entre matolls i roques, albiraren una gran casa de pagès on vivia una família amb molts corders. Presenciaren un espectacle que no havien vist mai: uns ramaders marcaven el bestiar amb un ferro roent sobre la llana. Cada casa té la seva marca, i en ajuntar els ramats de la contrada hi posen el senyal de cada masia.
Després, el pastor s’emporta el ramat als cims de l’alta muntanya, on l’herba és més fresca, i hi passen tot l’estiu. A la nit es guareixen a les pletes. D’aquest fet se’n diu la transhumància. Quan arriba la tardor, cada ramat torna a casa per passar l’hivern.
Tot això és el Pallars Jussà !
Continuant la ruta, trobaren un gran embassament que recull les aigües dels cims mitjançant centrals elèctriques que donen energia a gran part de Catalunya. A vegades, aquests pobles o masies s’han vist obligats a evacuar perquè calia molt terreny per emmagatzemar aigua.
Una mica angoixats —perquè a ningú li agrada deixar casa seva— continuaren el camí.
Després de dinar, pujaren a un tossal on hi havia una caseta solitària. Als voltants hi rondaven dos nens muntats en una somera. En veure’ls, contents, baixaren de la ruca, els abraçaren i els feren molts putxons, petons que en diem nosaltres, i tot cridant:
—Mama, papa! Tenim aquí molts nens i nenes!
Els pares, una mica desconfiats al principi, els saludaren i, sense pensar-s’ho gaire, els convidaren a dinar. Aquella taula era digna d’admirar: grans llesques de pa amb tomàquet i llonganissa… Quin àpat! Els àngels hi cantaven!
A la granja hi havia mules, ruques, garrins, cabres, corders, conillets, oques, gallines, gossos d’atura i una gosseta de caça que es deia Xula i era molt intel·ligent.
Seguint la serralada, trobaren un poble amb un museu de dinosaures. Resseguiren la ruta que aquests animals havien fet fa milions d’anys: petjades, ous d’un tamany impressionant… Pensaren que aquells animals devien ser els reis de la seva època. Molt interessant!
Cansats però meravellats per totes les oportunitats que aquella terra els oferia, continuaren l’excursió. Després d’una llarga pujada arribaren al castell de Mur, que data del segle IX. Allí s’hi celebrava un casament, i ells en van ensopegar un!
La núvia es deia Mur i el nuvi, Delfí. Tots anaven endiumenjats i els convidaren a la cerimònia. Amb els seus fulards, ben engrescats, no dubtaren a apuntar-s’hi. Quin casori! Feia molta patxoca!
El convit fou en una casa pairal de l’any 1600, amb capella pròpia. Hi degustaren coca de recapte, xirella, llonganissa, botifarra i moltes altres delícies de la terra. El banquet fou molt especial.
Després vingué el ball. Nuvis i fadrins cantaven i ballaven:
«Una modista, tot ringo-rango,
que em porta polvos de contrabando…»
La festa s’allargà fins a les onze de la nit. En tornar a les tendes, un fort vent —el vent del Port de la Bonaigua— semblava que volgués aixecar la terra. Més fort que la tramuntana! Però estaven tan exhausts que, ben abrigats, s’adormiren de seguida.
Somniaren que, de lluny, se sentia una remor. Era la mar que cridava els pastors del Pallars. Entreveien sirenes que els volien mostrar la immensitat del fons marí. Els pastors, encuriosits, baixaren fins a la platja, però dubtaren:
—I si no tornem a les nostres carenes, al nostre estimat Pallars?
Amb cortesia saludaren les sirenes i digueren:
—Nosaltres som pastors de muntanya; la mar és per als pescadors.
I, caminant, caminant, pujaren de nou carenant muntanyes amunt.
Minyons: us ha agradat aquest conte del Pirineu i del Pallars Jussà? Potser un dia, si Déu vol, hi anirem plegats!
MªRosa Roig Falgueres
Drets d’autor
Aquesta publicació està protegida per drets d’autor.
Per a qualsevol consulta o sol·licitud d’ús, poseu-vos en contacte amb mi.
Deja una respuesta