Hi ha pel·lícules que no s’acaben quan s’encenen els llums de la sala; obren una escletxa per on torna a brollar una impotència antiga, heretada. Veient “El mestre que va prometre veure el mar —la història d’Antoni Benaiges, el mestre afusellat per voler ensenyar els infants a somiar amb un horitzó que no coneixien—, és impossible no pensar en els altres. En els qui van esquivar les bales de les cunetes, però van ser condemnats a un altre tipus de mort civil: l’exili.
A Castissent, aquesta història té nom i cognoms: Manel Salazar-Mauri, el meu oncle i parent de totes les cases del poble. Si voleu veure la biografia complerta , aneu a: maitant.blog ,on a l’entrada del blog :l’exili del Mestre Manel Salazar-Mauri de Castissent hi trobareu la informació complerta.
Ell representava el perfil pur del mestre republicà: format a l’Escola Normal de Lleida, vinculat a centres tan emblemàtics com el Grup Escolar Lluís Vives a Sants, i fermament compromès amb la renovació pedagògica de Freinet, Decroly o Montessori. Abans que tot s’ensorrés, havia deixat la seva empremta a les aules de Sant Jaume Sesoliveres (Piera), Sant Vicenç dels Horts i a les escoles d’alta muntanya del Pirineu com La Torre de Tamúrcia i Escaló. Per a ell i per a la seva generació, l’escola no era un lloc de submissió, sinó un espai per formar ciutadans crítics, lliures i solidaris.
De les trinxeres de la República al laberint de l’exili
Quan la barbàrie va estavellar el somni republicà, el compromís d’en Manel no es va arronsar. Va actuar com a Comissari del XVIII Cos d’Exèrcit, protegint la retirada i defensant els valors democràtics fins al límit. Travessar la frontera el 1939 no va ser cap salvació, sinó l’inici d’un calvari burocràtic i vital.
Als arxius i informes policials de Montpeller, en Manel va passar a ser un «objecte d’investigació», un refugiat vigilat. Però la seva dignitat no es va doblegar mai. Durant la Segona Guerra Mundial, sota la perillositat de la França de Vichy i l’ocupació nazi, va formar part de la resistència a la regió de Haute-Loire (integrat a les unitats F.F.I.–F.T.P. i al 7è Batalló de Seguretat), ajudant desertors, repartint premsa clandestina i arriscant la pell per combatre el feixisme també a terra francesa.
El contrast: Qui es queda i qui s’ha d’amagar
Mentrestant, a Espanya, el franquisme va desmantellar aquell projecte educatiu progressista per imposar el nacionalcatolicisme, la jerarquia i la por. Les aules on havien ensenyat mestres com el meu oncle van ser ocupades sovint per persones afins al règim o per figures com les filles de guàrdies civils que cobrien les vacants de la repressió. Els uns van heretar el poder, les institucions i la impunitat; l’oncle Manel, en canvi, va haver de lluitar durant dècades amb la burocràcia de l’OFPRA, demanant pròrrogues de la seva targeta de refugiat privilegiat, demostrant qui era només per tenir dret a existir a l’estranger.
El record a Bordeus i el fil de la memòria
Amb els anys, en Manel va aconseguir arrelar a Bordeus. Allà va refer la seva vida al costat de Madalena Donnevide, amb qui es va casar ja madur. Aquell home culte, intel·lectual, ordenat i bromista havia creat una rutina de dignitat: llegir el diari cada dia i sortir a fer el seu tomb. La família recorda amb estima els estius a Cestas, les trobades a Perpinyà —amb la senyera al Castellet el 1974— i el vincle indestructible que mantenia amb el seu germà Miquel a Girona.
Quan va morir el juliol de 1985 als 81 anys, i el seu cunyat Jean-Louis Donnevide va haver de gestionar la successió a través de cartes internacionals, es va tancar el cercle d’una vida estripada el 1939.
Avui, recordant-lo a través de les paraules del bloc familiar Maitant i en paral·lel a pel·lícules com El mestre que no va poder veure el mar, entenem que tota aquella paperassa —el resguard de correus, la targeta de refugiat, el full groguenc de propaganda de 1939— és l’única «propietat» que el franquisme no li va poder prendre: la prova irrefutable de la seva integritat i dignitat.
La història ja ha passat, .però les cicatrius continuen obertes perquè ens recorden el preu altíssim de la llibertat. I explicar-ho, avui, és l’única manera de garantir que la llavor que un dia van plantar a les escoles republicanes no s’apagui mai.
Que trist que l’escola de Castissent s’hagi deixat caure, després que molts de vosaltres hi vareu estudiar que trist que Mestres franquistes de la terra hagin pogut refer l’escola …ves a saber d’on van treure els pupitres, llibres i demés i amb “la barra” de posar la bandera republicana…..És la constatació amarga que, a banda de la injustícia històrica, hi va haver una asimetria social i econòmica que es va perllongar durant generacions.
Imma Salazar-Mauri RoigHi ha pel·lícules que no s’acaben quan s’encenen els llums de la sala; obren una escletxa per on torna a brollar una impotència antiga, heretada. Veient “El mestre que va prometre veure el mar —la història d’Antoni Benaiges, el mestre afusellat per voler ensenyar els infants a somiar amb un horitzó que no coneixien—, és impossible no pensar en els altres. En els qui van esquivar les bales de les cunetes, però van ser condemnats a un altre tipus de mort civil: l’exili.
A Castissent, aquesta història té nom i cognoms: Manel Salazar-Mauri, el meu oncle i parent de totes les cases del poble. Si voleu veure la biografia complerta , aneu a: maitant.blog ,on a l’entrada del blog :l’exili del Mestre Manel Salazar-Mauri de Castissent hi trobareu la informació complerta.
Ell representava el perfil pur del mestre republicà: format a l’Escola Normal de Lleida, vinculat a centres tan emblemàtics com el Grup Escolar Lluís Vives a Sants, i fermament compromès amb la renovació pedagògica de Freinet, Decroly o Montessori. Abans que tot s’ensorrés, havia deixat la seva empremta a les aules de Sant Jaume Sesoliveres (Piera), Sant Vicenç dels Horts i a les escoles d’alta muntanya del Pirineu com La Torre de Tamúrcia i Escaló. Per a ell i per a la seva generació, l’escola no era un lloc de submissió, sinó un espai per formar ciutadans crítics, lliures i solidaris.
De les trinxeres de la República al laberint de l’exili
Quan la barbàrie va estavellar el somni republicà, el compromís d’en Manel no es va arronsar. Va actuar com a Comissari del XVIII Cos d’Exèrcit, protegint la retirada i defensant els valors democràtics fins al límit. Travessar la frontera el 1939 no va ser cap salvació, sinó l’inici d’un calvari burocràtic i vital.
Als arxius i informes policials de Montpeller, en Manel va passar a ser un «objecte d’investigació», un refugiat vigilat. Però la seva dignitat no es va doblegar mai. Durant la Segona Guerra Mundial, sota la perillositat de la França de Vichy i l’ocupació nazi, va formar part de la resistència a la regió de Haute-Loire (integrat a les unitats F.F.I.–F.T.P. i al 7è Batalló de Seguretat), ajudant desertors, repartint premsa clandestina i arriscant la pell per combatre el feixisme també a terra francesa.
El contrast: Qui es queda i qui s’ha d’amagar
Mentrestant, a Espanya, el franquisme va desmantellar aquell projecte educatiu progressista per imposar el nacionalcatolicisme, la jerarquia i la por. Les aules on havien ensenyat mestres com el meu oncle van ser ocupades sovint per persones afins al règim o per figures com les filles de guàrdies civils que cobrien les vacants de la repressió. Els uns van heretar el poder, les institucions i la impunitat; l’oncle Manel, en canvi, va haver de lluitar durant dècades amb la burocràcia de l’OFPRA, demanant pròrrogues de la seva targeta de refugiat privilegiat, demostrant qui era només per tenir dret a existir a l’estranger.
El record a Bordeus i el fil de la memòria
Amb els anys, en Manel va aconseguir arrelar a Bordeus. Allà va refer la seva vida al costat de Madalena Donnevide, amb qui es va casar ja madur. Aquell home culte, intel·lectual, ordenat i bromista havia creat una rutina de dignitat: llegir el diari cada dia i sortir a fer el seu tomb. La família recorda amb estima els estius a Cestas, les trobades a Perpinyà —amb la senyera al Castellet el 1974— i el vincle indestructible que mantenia amb el seu germà Miquel a Girona.
Quan va morir el juliol de 1985 als 81 anys, i el seu cunyat Jean-Louis Donnevide va haver de gestionar la successió a través de cartes internacionals, es va tancar el cercle d’una vida estripada el 1939.
Avui, recordant-lo a través de les paraules del bloc familiar Maitant i en paral·lel a pel·lícules com El mestre que no va poder veure el mar, entenem que tota aquella paperassa —el resguard de correus, la targeta de refugiat, el full groguenc de propaganda de 1939— és l’única «propietat» que el franquisme no li va poder prendre: la prova irrefutable de la seva integritat i dignitat.
La història ja ha passat, .però les cicatrius continuen obertes perquè ens recorden el preu altíssim de la llibertat. I explicar-ho, avui, és l’única manera de garantir que la llavor que un dia van plantar a les escoles republicanes no s’apagui mai.
Que trist que l’escola de Castissent s’hagi deixat caure, després que molts de vosaltres hi vareu estudiar que trist que Mestres franquistes de la terra hagin pogut refer l’escola …ves a saber d’on van treure els pupitres, llibres i demés i amb “la barra” de posar la bandera republicana…..És la constatació amarga que, a banda de la injustícia històrica, hi va haver una asimetria social i econòmica que es va perllongar durant generacions.
Imma Salazar-Mauri Roig
Deja una respuesta